Tenstories

SISCU BAIGES

http://www.un.org/events/tenstories/index.asp

Sona a xinès però és, simplement, una adreça d’Internet. Una adreça que recomano a aquelles persones que volen saber, de debò, en quin món. És una adreça on Nacions Unides una desena d’històries que creu que s’haurien de conèixer més: “10 stories the World should hear more about”.

Són deu realitats que no apareixen gaire als mitjans de comunicació. O gens. Les enumero però insisteixo que es poden trobar en aquesta web (en anglès i francès, això sí):
- Libèria, la difícil tasca del desenvolupament després d’anys de conflicte civil
- “Lost in migration”: sense distinció entre la immigració irregular i les peticions d’asil
- Unes 1.200 persones moren cada dia per causes que es poden evitar a la República Democràtica del Congo
- Els nens nepalesos, principals víctimes del conflicte i la pobresa
- Somàlia: la pitjor sequera de l’última dècada
- Milions de refugiats viuen “als llimbs”
- Ajuda d’emergència per a catàstrofes naturals, però ¿i la reconstrucció?
- Històries de nens en conflicte amb la llei (un milió de menors a les presons)
- Dels conflictes de l’aigua als ponts de cooperació (l’aigua com a promotor de pau a Bolívia, Perú, Kazakhstan i Uzbekistan)
- Costa d’Ivori: quan els mitjans de comunicació serveixen al conflicte

Aquestes són les històries que les Nacions Unides ens ressalta corresponents a l’any en què vivim. Des de que es va posar en funcionament aquesta wweb, el 2004, ha anat renovant les històries cada any. N’hi ha moltes més “històries a conèixer”. Us en recomano aquestes per recordar-nos a tots plegats que hi ha vida més enllà del Mundial, l’Estatut i la guerra de l’Iraq, o la radicalització trista de la dreta espanyola, política i social.

Podem seguir amb passió o indiferència els partits de la selecció espanyola, votar o no l’Estatut, patir pel present de l’Iraq i lamentar el paperot que juguen Rajoy o el cardenal Cañizares. Però, alhora, podem tenir un ull i una part del cervell i el cor pendents de Somàlia, Libèria, el Congo, Costa d’Ivori o els nens nepalesos. ¿O no?

Llibres solidaris

Lectures i solidaritat


SICOM, jutament amb el programa “Tots x Tots”, de Com Ràdio, organitza, entre el 5 i el 10 de juny, la Segona Setmana del Llibre Solidari. És una experiencia que vem posar en marxa l’any passat i que ens hem animat a repetir aquest curs.

L’objectiu és doble. D’un costat, facilitar als autors d’uns llibres que no solen tenir una gran campanya de promoció al darrera la possibilitat d’explicar-se en públic, donar a conèixer les raons per les quals l’han escrit, les il.lusions que hi han dipositat. Moltes vivències i reflexions solidàries queden tancades en cercles petits, sovint íntims. I la voluntat d’aquesta Setmana del Llibre Solidari és donar-los la màxima sortida possible.

D’un altre costat, clar, la fita de la Setmana és aconseguir el màxim nombre de lectors i “escampadors” possibles dels títols que s’hi presenten.

En aquesta ocasió, com en l’anterior, hi ha llibres de periodistes i fotoperiodistes coneguts –“consagrats”, dirien alguns- com és el cas de Sandra Balsells, Bru Rovira, Ima Sanchís i Tomàs Abella; cares conegudes de la televisió com la Virtu Morón, o analistes i docents de prestigi reconegut al sector com és el cas d’Arcadi Oliveres. També hi ha autors i autores que coneixem d’anteriors obres, algunes d’elles presentades en la Setmana de l’any anterior, com l’Anna Briongos, l’Anna Tortajada o el Pedro Riera.

I també hi ha descobertes com Pepa Guardiola, la professora valenciana que subtitula la seva novel.la “Una llar al món” amb el texte punyent de “Només la solidaritat pot salvar el món de la misèria”. Intermón Oxfam ens presenta el llibre que recull els seus cinquanta anys de vida, el periodista David Casablancas, ens parla dels mitjans de comunicació i les ONGDs, Jordi Gascón del turisme responsable, Xavier Montagut d’aliments globalitzats, Ferran Cabrero ens assegura que “El tercer món no existeix” i Carles Casals ens posa el dia de la situació dels refugiats al món.

És una satisfacció poder celebrar aquesta Segona Setmana. Hi ha molta teca. Però en voldríem molta més. Per això, des d’aquí, volem encoratjar a les editorials que facis un esforç més gran per apostar per aquest tipus d’autors i literatura. Pensin en els diners que poden guanyar o perdre, però pensin també en la frase demolidora de la Pepa Guardiola: “Només la solidaritat por salvar el món de la misèria”.

Siscu Baiges, president de SICOM

L'olor dels cadàvers

Quanta gent ha mort entre Mauritània i les Canàries?

M'haureu de perdonar per la comoditat, però aquesta columna es limitarà aquesta setmana a reproduir un texte. No és de cap escriptor brillant ni de cap analista ben informat. És una carta que va aparèixer signada per Ana M. Alonso Fernández Aceytuno, al diari El País, i datada a Les Palmes de Gran Canària.

Em va semblar una perfecte transcripció dels meus sentiments i reflexions. Només hi afegiria dues preguntes:
- El nombre de morts entre els immigrants que han sortit de Mauritània camí de Les Canàries, els darrers mesos, es determina calculant les que han sortit d'Àfrica i les que han arribat a les Illes. Ens parlen de prop de 2.000. Ens en podem fiar d'aquests càlculs? El que és cert és que el mar vomita desenes de morts. Uns arriben a les costes europees i els altres es queden a les africanes. D'altres, es queden a alta mar.
- No hi podem fer res les persones individuals, a part d'esperar el recompte definitiu de cadàvers? Som totalment innocents en aquesta catàstrofe?


He manllevat el títol de la carta per aquesta columna: "L'olor dels cadàvers".

Diu així:

"En més de dos terços de l'Àfrica, morir jove és normal. L'expectativa mitjana de vida a Mauritània, el Senegal, Gàmbia i Guinea, amb prou feines supera els 40 anys, i a Zàmbia, és de 33. Quasi tots els dies podem llegir que, en aquest continent, la tuberculosi mata a mig milió de persones cada any, hi ha 25 milions de malalts de la sida, tres mil nens moren cada dia de paludisme i, aviat, se'ls afegirà la grip aviària.
Però amb les xifres de morts ens passa com amb els euros: ens manegem molt bé amb les quantitats petites, però ens perdem amb les grans. Ara s'hi afegeix una nova modalitat: morir en pastera. La diferència és que d'aquestes morts ens n'arriba l'olor dels cadàvers. Canàries és un territori fràgil i petit. Tant petit que aquesta olor ens entra per les finestres. I, a més, hi ha els que sobreviuen. ¿Què hem de fer amb ells fins que aconseguim treure'ns-els del damunt?
El Govern canari demana a Madrid que se'ls endugui a d'altres comunitats, que, al seu torn, diuen que ni en broma, que parlin amb Brussel.les, i allí ens diuen que a veure si vigilem millor les nostres fronteres. I nosaltres diem al Marroc o al Senegal que vagin més en compte i no els deixin escapar.
La mort a l'Àfrica no té noms complicats de virus o bactèries. Es diu pobresa, i les seves conseqüències, la corrupció política i les màfies. Podem elegir entre electrificar les costes o montar camps de concentració, però mai no podrem aturar aquest fluxe de persones que elegeixen entre morir de fam o morir ofegats. Al cap i a la fi, només són 850 milions.
A ningú no se li acut cap altra solució?"

Ens hem d'acusar de no pensar-hi prou o de no fer prou per trobar-la?
Siscu Baiges

Cementiri d’il.lusions al Golf d’Aden

Els immigrants no només moren a la Mediterrània


Tot i que no ens cansem mai de parlar de la globalització del món, hi ha zones informativament obscures. Hi ha recons del nostre Planeta dels quals no ens arriben informacions. Els focus de l’interès dels mitjans de comunicació giren en funció d’interessos concrets, i soviet passen de llarg de realitats que convé conèixer. De cop i volta, descobrim que el fanatisme i la intolerancia estan tant escampats pel món islàmic que els seus governants s’escandalitzen perquè unes revistes europeus publiquen unes il.lustracions i uns acudits sobre Mahoma. Aleshores, els postres mitjans de comunicació parlen d’aquest desvarieig mental que afecta molts milions de persones.

Quan trigarem a descobrir que la fugida de la pobresa, la fam, la inseguretat i la misèria no només afecta els europeus i els Estats Units? Hi ha molts immigrants que, en aquesta fugida, van en d’altres direccions. Als països rics del Golf Pèrsic. O a països no massa rics però que estan en zones de trànsit cap a d’altres més desenvolupats que el d’origen dels immigrants. I en aquesta fugida n’hi ha molts que moren ofegats a la Mediterrània o al desert que separa Mèxic dels Estats Units.

Però també n’hi ha que s’ofeguen o moren de fam i set al Golf d’Aden. Potser us costarà ubicar-lo al mapa. Separa la Banya d’Àfrica de la península aràbiga. Milers de somalis, etíops i africans de diverses nacionalitats arriben, cada any, al Iemen, en vaixells de contrabandistes, que sovint els deixen tirats al mar.

En una sola setmana, aquest mes de gener, han mort una setantena de persones que feien aquest perillós recorregut.

Quan diem que cal millorar les condicions de vida de les persones que viuen en una Àfrica subdesenvolupada, no ho hem de fer pensant només en els avantatges que alguns creuen que pot tenir estalviar-se l’arribada d’immigrants molestos. Ho hem de fer conscients que la desesperació porta a la mort a nens, dones i homes, a la Mediterrània o al Golf d’Aden. Nens, homes i dones, del Marroc, Serra Lleona, Costa d’Ivori, Somalia o Etiopía. I la solució més injusta i inhumana que se m’acut és aixecar uns murs tant grans a les fronteras europees perquè aquests nens, dones i homes vagin a morir lluny de nosaltres, a aquell Golf d’Aden del qual no ens arriben les notícies.


Siscu Baiges

BON ANY 2006

SISCU BAIGES

“Bon any!”, ens dèiem aquests diesSudanesos morts a cops a Egipte, nens morts de fred al Paquistan…No tinc cap intenció amb amargar-li a ningú l’inici del nou any. Sóc ben conscient que el món avança i que, poc a poc, lentament (tant lentament!), es van corregint les injustícies amb les quals convivim. Que algun dia tot serà perfecte i no hi haurà nens que es morin de fam o persones que hagin de fugir de casa seva perquè la volen matar o perquè al poble del costat o al que veu a la televisió s’hi viu molt millor. Però aquest dia és tant llunyà que sembla que no arribarà mai.

I mentre hem de pair notícies com les que han adornat l’inici de l’any. Sudan va viure una llarga guerra que va obligar centenars de milers dels seus ciutadans a marxar del país. Molts d’ells no hi volen tornar. Prefereixen provar fortuna al Primer Món que tornar a casa. Dos milers d’aquests sudanesos havien acampat davant les oficines de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats a El Caire i es negaven a marxar. No volien ser repatriats al seu país. Volien passaports per anar a Europa. Els enfrontaments que es van produir quan la policia els va disoldre van acabar amb la vida de més de trenta d’ells.

Mentre, com a mínim 35 nens paquistanesos, afectats pel terratrèmol que va matar més de 70.000 persones el mes d’octubre, han mort els darrers dies de neumonia. Fa massa fred i els seus tendals són insuficients per defensar-los.

Aquest és el 2006 pel qual ens hem felicitat tant aquests dies! Aquest és el “bon any” que ens hem desitjat els uns als altres. Perdoneu-me! Sé que em direu pessimista i negatiu. Tindreu part de raó. El 2006 serà o no l’any del nou Estatut. Potser el Barça tornarà a guanyar la Lliga. Els nostres fills creixeran, ben segur, sans i divertits.

Però no podem tancar els ulls i ignorar realitats tant tristes i cruels com les que us acabo de recordar. I cal fer alguna cosa més que obrir-los perquè el 2007, el 2008, el 2009..... siguin, de debò, millors!!